OPINIÓ- Les eleccions des d’ultramar

David Baret – Consultor en comunicació i exdirector de La Pinya

menorcaEl proper 24 de maig, els menorquins haurem d’escollir els representants a l’Ajuntament, el Consell Insular i el Parlament. Dic haurem, perquè estic empadronat a Maó i per tant, formo part del cens d’electors que tenim cita a les urnes en un context que a les Balears s’afirma que serà d’històric, com a la majoria del país. Gairebé a l’equador de la campanya electoral, les enquestes que s’estan publicant aquests dies a Menorca, parlen de grans canvis a l’horitzó. El sociòleg Gonzalo Adán ho anticipava fa una setmana en una interessant conferència a Ciutadella promoguda pel Diari Menorca i el Cercle d’Economia de Menorca, on vaticinava que s’ estava a punt de viure un canvi de cicle electoral de gran calat com el que es va produir a l’inici de la democràcia, amb la desaparició de la UCD. En teoria, ja s’havia tingut un seriós avís amb les darreres eleccions europees, on els grans partits van partir davallades que mai s’havien produït abans i van aparèixer convidats que ningú esperava a l’hemicicle de Brussel·les. No ho explicava ni en sentit positiu ni en sentit negatiu, tant sols ho constatava perquè ens adonéssim del moment històric que anàvem a viure. Pel que va dir l’expert, el factor clau seria veure com els partits aconseguirien mobilitzar els abstencionistes en una comunitat autònoma com la nostra, on el 55% de la gent que té dret a vot, no ha nascut aquí i concretament Menorca, on tenim l’índex de vot en blanc més alt d’Espanya.

Amb tants canvis a la vista, el que no variarà es una curiositat que sempre m’ha cridat l’atenció. Em refereixo a la famosa jornada de reflexió que aquest país té institucionalitzada per llei com si fos sacramental, i on representa que no es pot reclamar el vot, ni organitzar cap activitat relacionada. Voleu dir que cal aquesta veda de caça? Ens hem destacat mai per ser un país que reflexiona molt? Sabieu que al Regne Unit, Alemanya i els Estats Units no existeix aquesta restricció del darrer dia? El que si que el Director de l’Institut d’Estudis Socials Avançats de Balears va reclamar a la conferència, i ho va repetir dues vegades per higiene democràtica, era una modificació urgent de la Llei de Partits i de la Llei Electoral. Segons ell, no es podia acceptar més el caos intern de funcionament dels partits ni el caos de com es confeccionaven les llistes.

OPINIÓ – No és qüestió de colors

Jana Rey 

Aquests últims dies començo a estar inquieta per les eleccions. La veritat és que no estic especialment implicada en la política santfeliuenca però m’agrada exercir el meu dret a vot (aquest pel que tantes dones van lluitar, en certa manera sempre sento que els hi dec) d’una manera responsable.

Tot i no estar-hi implicada, sempre he pensat que els canvis es comencen des de baix, des de cada decisió que prenem diàriament, des de l’ajuntament del poble més petit. Tot i això, no sé fins a quin punt puc demanar fets a un ajuntament d’un poble com Sant Feliu.

Després del desengany de la política en general, no sé si puc confiar en que un programa electoral respongui a totes les meves inquietuds. Suposo que en pobles com Sant Feliu, del que te’n refies són dels principis d’una persona, més enllà del partit que representi, però això sempre dona molt marge de desencís. El que tinc clar són quatre pilars que no estic disposada a sacrificar sota cap concepte: Vull que els meus impostos s’inverteixin per a que a cap família d’aquest poble li faltin els elements bàsics als que tots tenim dret. Que el nivell de deute del poble no superi el que és raonable (no m’agradaria que ens convertíssim en una llegenda com algun poble veí), encara que això suposi deixar de fer alguna d’aquelles obres que donen vots.

També m’agradaria seguir apostant pel reciclatge, sempre he pensat que això es un símptoma d’evolució. Per últim, que tots els nouvinguts formin part del poble, que se sentin acollits, més enllà de banderes. Sobretot, m’agradaria tenir com a alcalde a una persona que de veritat estimi al poble, i aquest sigui el principal motor per prendre decisions, més enllà de beneficis personals, vots per a les següents eleccions i popularitat en general.

A part d’aquests pilars bàsics, estic d’acord amb el senyor Carbonell en el seu article “Des del Carrer Vic” (eleccionsonacodinenca.com:2015) quan diu que una persona no hauria de passar més d’un temps concret en una posició com la d’alcalde. Renovar els ulls amb els que es mira el poble és un exercici sà i permet mantenir la imprescindible transparència de la gestió pública. En definitiva, és important que aquest càrrec no es converteixi en una tasca perenne. La força amb la que es comença no és la mateixa després d’uns anys, com passa amb qualsevol altre projecte vital.

Posicionar-se per ser alcalde en un poble deu aportar tants moments bons, com sacrificis i decepcions. Tots els caps de llista compten amb un tret comú, la valentia, però a la vegada cadascun d’ells compta amb característiques particulars, que els fan especials i molt vàlids per a ser bons alcaldes. La força de la joventut, l’experiència en la política, el seguiment des de l’oposició o la força d’un nou partit. Per a mi, però, el més important per desequilibrar la balança és saber quin d’ells s’estima tant aquest poble com per estar disposat a escoltar i a prendre decisions més enllà del benefici personal i la popularitat.

OPINIÓ – Enraonant la gent s’entén

Joan Pallarès Pujol  – Mestre, Llicenciat en Pedagogia Terapèutica i Dret

fairplayEstem arribant a l’equador de la campanya electoral per a les eleccions municipals del 24 de maig i a aquestes alçades crec que és pertinent fer algunes reflexions, ja que a mesura que la cita amb les urnes s’acosta, pot ser que la temperatura dialèctica pugi de manera no desitjable.

Pel que veiem al Cap i Casal del país i a altres indrets, alguns comencen a perdre les formes i no ens agradaria que aquest ambient s’expandís i arribés al nostre poble. És per això que goso demanar a tots els caps de llista, membres de les diferents candidatures, simpatitzants i “hoolligans” (si és que n’hi ha), que facin un esforç de moderació. Però una moderació que no ha d’impedir que tothom pugui expressar les seves veritats i els seus projectes, ni que hagi d’anul·lar qualsevol crítica, si és raonada i raonable.

Partint d’aquell aforisme tan nostre que diu “enraonant la gent s’entén”, demano a tothom que mediti una mica sobre el sentit del mot “enraonar”, tan genuïnament català i que vol dir “parlar amb raons”. Hem d’intentar convèncer la gent amb raons, fugint de les mentides, les tergiversacions, les insinuacions malèvoles, les antipaties o els atacs personals. I ho hem de fer tenint en compte dues premisses:
1.-Tota obra humana és perfectible.
2.- En política, economia –i segurament en cap àmbit- ningú no posseeix la veritat absoluta.

D’una banda crec que en cap cas els qui han ostentat el poder municipal els darrers anys no haurien de caure en la temptació de patrimonialitzat tot el que s’ha fet i es fa al poble com si fos una obra exclusiva d’ells. La força del poble, del seu teixit associatiu i del capital humà que representa no es pot circumscriure a l’Ajuntament i el seu equip de govern (sense menystenir tampoc el paper de motor del Consistori). Penso que mai ningú ha de caure en tics populistes, ni en personalismes exagerats. Segons la meva opinió, un Ajuntament ha de ser un equip.

D’altra banda, els grups que pretenen formar part del proper equip municipal i que fins ara han estat a l’oposició o fora del consistori, penso que haurien de ser prou equànimes com per saber valorar les coses positives que s’han fet al poble, això sí, sense deixar de remarcar els defectes i mancances que segurament han detectat i en tots els aspectes o detalls negatius que, segons ells, són millorables, però sempre fugint de la demagògia i dels atacs “ad hominen”.

Segons el meu modest criteri es tractaria de parlar de projectes de futur realitzables, amb dades concretes, contraposant idees, programes, terminis i mitjans econòmics per portar-ho a terme tot plegat, sense crear falses expectatives.
I tot des del respecte i el “fair play” més exquisit, tenint ben present que els resultats a les urnes són un veredicte inapel·lable. Pensant també que l’endemà es pot donar la necessitat d’haver d’establir pactes o col·laboracions entre els diferents grups i això sempre serà més fàcil si al llarg de la campanya tots ens hem comportat de manera civilitzada i democràtica. Sense oblidar que, com algú va dir fa anys, a partir del dilluns 25, tots plegats ens trobarem a la plaça o a qualsevol altre lloc i serà imprescindible no haver-nos perdut el respecte per tal de poder saludar-nos i conviure tranquil·lament, com fins ara.

OPINIÓ – Un nou codinenc

Dani Fonoll – Ona Codinenca

Foto: Irene Casanovas

Des de fa dos anys i mig visc a Sant Feliu, i des de fa un any i mig sóc codinenc de ple dret. Vinc d’un poble de la costa, més gran que Sant Feliu de Codines, però que si t’ho mires fredament, les característiques són calcades a la majoria de pobles de la nostra geografia. No tinc “Can” aquí, però després d’aquest temps em sento com si en tingués.

Aquest dilluns comencen tots els programes especials a Ona Codinenca que comprenen debats sectorials i entrevistes als candidats. És més, el dijous coincideixen les dues cites, debat sobre infraestructures organitzat pel “Tal Com Raja” i entrevista al primer candidat a qui es farà aquesta entrevista personal. I en només dues hores tot!

Tot ha començat suau i distés. Recordo la presentació a Ona Codinenca on tot eren flors i violes… Però a poc a poc començaran a sortir les espases i els bastons. No sé que té el poder que tothom el vol i ningú el deixa. El passat programa de “A Cau d’Orella” vam parlar de RESPECTE. Aquests dies hauríem que tenir-lo de forma exagerada. Tots tenim dret a exposar el que volem transmetre als altres, però tots tenim el deure de respectar el que els altres proposen. Som els votants els que triarem si la proposta és o no és realista, tant sigui en la qüestió econòmica com en fer-ho factible. Els votants no som xais que anem darrera de la proposta que ens enlluerna… la triem si veiem la seva possibilitat de fer-la factible i que sigui la que ens interessa.

És quelcom molt difícil, ja que si a un municipi com el nostre hi ha 6.000 ànimes, hi ha també 6.000 opinions diferents. En una simple xerrada entre diversos amics a l’hora del vermut a qualsevol dels bars de San Feliu, pot acabar en discussió, perquè allà on un veu blanc, l’altre veu negre i la resta totes les matisacions de gris… I si ja hi posem color….. L’aparcament, la variant, les escoles, les associacions, els esports, les festes… Tot sempre estarà “molt bé”, “bé”, “ni fu ni fa”, “malament” o “molt malament” depenent de a qui ho preguntis… i serà exactament el mateix fet.

Per això, i en aquests dies que vénen, hem d’aprendre a escoltar, a treure el gra de la palla, a no fer volar coloms, a decidir el que ens agrada i el què no… D’aquí 13 dies haurem de decidir qui volem que ens mani els propers anys. No és per donar-vos uns mals dies… Però penseu en la responsabilitat que tenim.

OPINIÓ – Des del carrer Vic

Josep Carbonell i Rodés – professor

IMG_1083La Gemma, exalumna destacada, després de veure alhora l’excel·lent victòria del Barça davant el Bayern d’en Guardiola, em proposa d’escriure sobre les eleccions.

No sóc ni he estat mai de cap partit polític. Però és inevitable conèixer, seguir i viure intensament la política catalana. I en els darrers sis anys, pel que ens hi va, encara amb més motius.

Em vaig formar al GEN. Sense aquells anys no seria el que sóc. Vaig tenir per mestres en Raimon Galí, Mn. Josep Maria Ballarín i Josep Espar i Ticó. Ara hi mantinc una amistat personal. En certa manera ens sentim continuadors del CC. Ells em van fer més catòlic, nacionalista català i humanista.

De les eleccions municipals d’aquest maig en tinc algunes per dir. Espero que la franquesa amb què escric  -tret característic antic dels santfeliuencs, segons Mn. Antoni Pladevall-  no m’allunyi d’alguns vilatans.

En tres ocasions he col·laborat, amb els amics Sílvia Franco i Josep Oller, en l’organització de les Jornades dels Nostres Científics, amb l’actual Ajuntament. Haig de dir que en Pere Pladevall sempre ens va facilitar i ajudar en tot el que convenia i es necessitava. Ha estat un bon alcalde, tot i que poca gent s’ho esperava. Va entrar a la política per la finestra petita i el dia que se’n vagi ho podrà fer per la porta gran.

Però crec que en una societat participativa, plural, moderna, oberta i democràtica, els mandats polítics s’han de limitar a dos. Per dues raons.

Primera, perquè en vuit anys ja s’ha pogut realitzar el que es pretenia i en aquest temps s’ha pogut deixar l’empremta de totes les gestions, actuacions i accions de govern. Desitjar continuar en el càrrec és voler romandre en el poder. És legal però no és ètic.

Segona, perquè qualsevol poder continuat -polític, econòmic, mediàtic, religiós- espatlla l’ànima i fa perdre la perspectiva. I aquesta veritat s’entén perquè forma part de la nostra condició humana.

Em diuen que en Pere, sent alcalde, s’ha tornat autòcrata. No ho sé. Tampoc sé ben bé què volen dir. Si ho ha estat, ara no li canviarem el tirat. En Pere és com és.

Crec que en Joan Fontserè serà un bon alcalde. És la persona que necessitem. Amb formació universitària, gestió empresarial internacional, alt càrrec de l’esport a Catalunya, amb visió per confiar, delegar i treballar en equip, gran coneixedor de la gent, dels barris, de l’entorn natural  i de la realitat de Sant Feliu, amb estrets vincles institucionals -Generalitat de Catalunya i Diputació de Barcelona- i, sobretot, amb un nou, detallat, seriós, estructurat  i engrescador projecte de govern al servei de tota la gent i del nostre municipi.

A més, Sant Feliu ha d’estar implicat d’una forma activa en la transició nacional que viu Catalunya. Si salvem les circumstàncies del nostre país també salvarem les nostres. En Fontserè és qui ens pot ajudar a fer-ho possible.

Sé que és un ideal, perquè la política de partits no ho permet. Tinc gent amiga, que val molt, espargits a totes les llistes. L’Ester, la Mercè, la Cristina, l’Ernest, en Jordi, l’Arnau. Hi sortiríem guanyant tots si, algun dia, s’aconseguís una llista consensuada i unitària.

Deixeu-me acabar amb una petició al nou alcalde. Que a partir d’ara la imatge oficial de Sant Feliu tingui com a fons natural la bella i mesurada muntanya de Solanes. Els pobles veïns no s’han queixat. Però Sant Sadurní és de Gallifa i els Cingles de Bertí de Bigues i Riells i Sant Quirze Safaja.

‘Fair Play’ abans del partit de les seves vides

Eduard Batlles – Ona Codinenca

La tertúlia –o millor dit, la xerradeta– d’aquest dijous a Ona Codinenca entre els cinc candidats a l’alcaldia de Sant Feliu va ser l’escalfament per uns 15 dies que es preveuen frenètics. Va ser el partit de costellada, o, pels amants del motor, la Warm Up abans d’un Gran Premi. Somriures, bones paraules, i aquell punt de tensió com quan Barça i Madrid es juguin la Champions a Berlín. Els cinc alcaldables van jugar net: cap entrada per darrera ni cap agafada de la samarreta. Fair Play de rigor abans del xiulet inicial de la mitja nit.

Tot estava pensat per fer un bon programa a la Plaça, amb molta gent si hagués pogut ser, però l’internet va dir que ell tenia festa, que això de la política no anava amb ell. Aquesta negativa va fer canviar els plans, i Can Buixó va ser, finalment, l’estadi escollit tot i tenir menys aforament. Al punt horari de les 11 del vespre, només tres rivals començaven la tertúlia: Arnau Ramírez (PSC), Joan Fontserè (CiU) i Ernest Colom (ERC). Els tres, freds al principi, no van tenir cap problema per mullar-se –tot i que això de mullar-se no fa gaire de polític– i van contestar preguntes menys lligades de la política i més centrades en el partit i en la precampanya. “On us heu fet les fotografies dels cartells?”. “Com us sentireu el dia 25 de maig?”. Tot molt senzill, per anar fent boca. Pere Pladevall (JUNTS) després d’un casament nocturn i Jordi Arumí (SI) que encara esperava a la Plaça perquè no va ser avisat del canvi d’ubicació, van arribar un xic tard, uns minuts abans que comencés el punt important de la xerradeta: l’anàlisi semiòtica dels cartells.

Av8fozNrkY9hVkXR6UzLQC1ADrf8ZkVCBaxqLcS7M38pEl professor Esteve Miralles es va anar animant en les seves argumentacions. Va anar, claríssimament, de menys a més. Els colors, els eslògans o les fotografies van ser alguns dels punts en els que Miralles es va fixar, no sempre per al gust de tots. Va fer una associació d’idees entre un dels colors del cartell de Ramírez i Podem. També, fins i tot, va posar l’etiqueta de trapella a Ernest Colom que de seguida va demanar el seu número de telèfon per anar-hi a fer un cafè. Utilitzant les comparacions de Miralles, el Lluquet Colom, el dimoniet Ramírez i el Sant Josep Fontserè van riure de valent, això sí. Llàstima que l’amic Miralles no tingués a punt els cartells de JUNTS i SI, i més amb el passat teatral de Pladevall, ja que hagués pogut fer els pastorets sencers.

A les 12 en punt de la nit, els caps de llista i els companys de partit van anar ràpid a penjar cartells –sempre més ràpid del que els trauran el dia 25– i la festa va començar. Ara tindrem tempesta durant 15 dies per arribar al dia 25 amb ressaca de tot tipus i amb un vencedor.

Que comenci l’espectacle!

OPINIÓ – Sopar per a tretze

Ramon Puig – Col·laborador d’Ona Codinenca

dinner-601576_1280“Els tretze regidors del consistori, acompanyats per la secretària de l’Ajuntament, han acabat el darrer ple al voltant de la taula d’un conegut restaurant, proper al poble. Segons l’alcalde “Això ha estat una proposta que va sortir de l’oposició en el darrer ple i s’ha anat parlant durant la darrera setmana. Aquest ha estat el motiu del canvi d’horari, per poder acabar més d’hora i no anar tan tard a sopar”.

El menú ha estat unes quantes tapes com a entrant, seguit d’un assortit d’amanides i un segon que han triat a la carta. El cambrer que els ha servit ha deixat molt clar que han pagat a la catalana. Han demanat el compte i el regidor de l’àrea econòmica ha dividit pels que eren. En acabat del sopar, els regidors més joves han proposat de seguir una estona més però aquí hi ha hagut divisió d’opinions, i no per temes de color polític, sinó per temes d’edat i de compromisos familiars.

Segons l’alcalde, no descarten que aquest fet es pugui dur a terme just abans de l’estiu, com ha estat en aquest cas, i al voltant de les festes de Nadal. Ha estat una vetllada molt amena, on no s’ha parlat en cap moment de política municipal.”

Aquesta situació aquí Sant Feliu no sé si ha passat alguna vegada, en cap moment dóno cap pista per si mai ha passat aquí al poble… Actualment, sí que són tretze regidors, sí que la funció de secretaria recau sobre el gènere femení i sí que actualment tenim, i segurament tindrem, alcalde i no alcaldessa… però tal i com diuen, tota coincidència amb la realitat, és pura casualitat.

Aquesta situació, però, sé que ha passat, si més no, en un Ajuntament, ja fa uns quants anys. Jo era molt jovenet i una persona molt més gran que jo, el meu amic, el senyor Ramon (que aleshores ja era octogenari), em va dir que ell no havia vist mai que els regidors d’un ajuntament poguessin acabar fent un sopar tal i com havia anat aquell. Ell havia vist el sopar, perquè, per casualitat, va coincidir en el mateix menjador. Val a dir que aquell sopar no va ser l’últim. Els faltaven uns anys per acabar el mandat i en van fer algun més. Crec recordar que hi havia tres partits, i de diferents pensaments.

Jo vaig pensar que no deuria ser tan complicat això de sopar tots junts (ja he dit que era molt jove). Ara penso, que el senyor Ramon tenia molta raó, és complicadíssim. Però si ha passat una vegada, i segurament a d’altres llocs que jo no conec, perquè no pot tornar a passar?

En Whinston Churchill va dir: “El polític ha de se capaç de predir el que ha de passar demà, el mes que ve i d’aquí un any, i després explicar perquè va passar”. Jo no sóc polític, i tampoc vull predir què passarà, però si que estaria orgullós que al poble on he votat es repetís algun sopar com el que em van explicar quan era jove, i si per casualitat coincideixo al restaurant, ja faré de senyor Ramon… però un xic més jove que el meu amic.